ALEMANYA Tots som immigrants, estrangers en aquest món Entrevista amb Fred Kelemen
El cinema és un art universal. A diferència del teatre, on l’actor depèn de la seva llengua i això el vincula molt estretament al seu país d’origen, l’art cinematogràfic no es basa en el llenguatge de les paraules. El cinema és un art visual i, alhora, s’apropa força a la universalitat de la música o la pintura; els seus elements bàsics estan per damunt de qualsevol definició nacional. Mai no he entès què se suposa com a “cinema alemany”, “cinema espanyol”, etc. Qualsevol limitació al marc nacional, definició condicionant, etc., és una limitació terrible de la llibertat, tant artística com de l’ésser humà. A mi m’interessen l’ésser humà i les qüestions humanes, el secret i el drama de l’existència humana i, per tant, no busco les diferències culturals, sinó allò que les persones tenim en comú. La meva idea mai no ha estat de fer cinema sobre els alemanys, els espanyols, etc. Els éssers humans no podem ser definits en termes nacionals, ja que qualsevol definició nacional resulta artificial, no és vertadera. Cada ésser humà té una manera de ser individual, el seu to i el seu color són individuals, i no pot quedar reduït a termes nacionals. Per mi és d’allò més natural anar a treballar allà on em dugui un impuls poderós. Aquest impuls pot haver estat generat per la gent, pel lloc o per la temàtica, es tracta d’una qüestió artística i emocional, res més. En aquest sentit, jo podria treballar allà on fos. És diferent treballar en els països de l’antiga Europa de l’Est que en altres llocs d’Europa? El lloc té un aire diferent pel fet d’haver tingut un passat diferent? Sí, aquella àrea és diferent dels països occidentals, perquè la gent, allà, afronta determinades situacions d’una manera diferent. És una cosa difícil d’explicar. Potser és que la gent és menys egocèntrica i no està tan preocupada per algunes coses que preocupen molt els occidentals. Sens dubte, en aquells països el passat encara és molt present, però la realitat actual com a barreja o confrontació entre el passat i el “nou” capitalisme d’estil occidental, és diferent que a l’Europa occidental. Com defineixes la identitat de les teves pròpies pel·lícules? A més de ser pel·lícules teves, són alemanyes, letones… europees? Només són pel·lícules, expressions artístiques individuals, reflexos íntims de la realitat. La teva primera pel·lícula, ‘Fate’ (Destí), es basa en la vida d’uns quants immigrants procedents tant de l’Europa de l’Est com d’altres llocs, que es troben al Berlín dels anys 90. Vas voler posar de manifest certa situació social que es donava a Alemanya en aquella època? La pel·lícula no va ser pensada com un intent de mostrar la situació social a Alemanya; tanmateix, com a ésser humà que no és gens diferent dels altres, jo també reflecteixo la realitat que m’envolta. En l’època en què es va filmar Fate, a Berlín es donava una situació complexa i interessant i, com és natural, això va influir d’alguna manera en la pel·lícula. El film, però, no es limita a parlar sobre un període determinat, també diu moltes coses sobre les actituds i els conflictes humans més elementals, independentment del lloc i de l’època específica. Els immigrants procedeixen d’una cultura diferent, es troben desplaçats i, per tant, són particularment vulnerablse; d’alguna manera, els immigrants viuen entre dos mons. No et sembla que el concepte de “destí” (Fate) té ressonàncies massa fortes en el context d’aquestes circumstàncies? Tots som immigrants. Tots som estrangers en aquest món. Tots cerquem constantment la felicitat, l’amor, l’afecte, la comunicació, l’entesa, la pau; i mentre desitgem sortir dels cercles viciosos, empenyem un dia rere l’altre. No ens sentim “a casa” dins de nosaltres mateixos, ni en els nostres llocs de treball, en les empreses, en les escoles, en el si de les nostres famílies, en les nostres relacions. Sempre busquem alguna cosa millor. L’immigrant és la imatge, la metàfora perfecta de la condició de la nostra existència humana. Som vulnerables, fins i tot ens sentim ferits: l’existència humana és terriblement fràgil. També és cert que vivim entre dos mons: el món material de la nostra lluita i dels nostres límits quotidians i el món espiritual dels nostres desitjos, de les nostres esperances, de les nostres creences i dels nostres coneixments intuïtius. El títol de la teva pel·lícula ‘Abendland’ va ser traduït a l’anglès com ‘Nightfall’ (‘a la caiguda de la nit’); ‘Abendland’, però, si no m’equivoco, significa ‘el món occidental’. El film es va fer a Portugal, Polònia i Alemanya i tracta qüestions com ara la desocupació i les crisis de parella. Vas pensar aquesta pel·lícula com un intent de visualitzar l’espai europeu i els seus problemes? Abendland parla dels éssers humans en la societat occidental.
L’occident és per on es pon el sol, on la llum empal·lideix,
on tot d’una regna la foscor; és la nostra societat, en la
qual acaba dominant tot allò que és material, la ideologia
del profit, de l’explotació, de les guerres, etc. Es tracta
d’una visió limitada que enfoca únicament els aspectes
materials de l’existència; d’aquesta manera sorgeixen
la pobresa de l’ànima i la pobresa mental. La conseqüència
de tot plegat és la desolació de la cultura. Es tracta de
la plataforma a partir de la qual es desenvolupa qualsevol relació
humana en la part del món on vivim. I d’aquí sorgeixen
aquestes preguntes: com pot, la gent, desenvolupar l’amor i la dignitat
humana?, com pot realitzar-se en el pla individual i comportar-se com
a autèntics éssers humans si viu en un món amb les
característiques que acabo de descriure? No sé si va existir una societat millor; tanmateix, és cert que un individu, amb els seus desitjos, les seves esperances, les possibilitats que té, està sempre en conflicte amb la societat, que limita la seva potencialitat i les seves qualitats individuals. El segle XX, particularment, com a segle de masses i de producció industrial, ha aixafat el desenvolupament de la idea d’una comunitat d’individus amb capacitat de viure plegats amb l’ideal del respecte ple a les qualitats particulars de cadascú. Crec que experimentar la realitat social significa experimentar la resistència. El el nostre món modern vivim en una societat abstracta, governada per unes lleis abstractes; però aquestes lleis abstractes han estat concebudes i concretades per uns buròcrates ignorants que estan creant una realitat completament aliena a les nostres autèntiques necessitats humanes, i no unes comunitats en les quals dominin el reconeixement mutu, el respecte basat en els valors ètics i en l’amor. Paraules com ara “pessimisme” i “desesperança” solen associar-se a la teva poètica personal. Els protagonistes de les teves pel·lícules, però, en certa manera estan plens de vida, energia i emoció. D’on ve aquesta contradicció? Si és una contradicció –jo, sincerament, no penso que ho sigui–, sorgeix de la vida mateixa. Com més estimem, més sensibles i oberts estem i sabem enfrontar-nos més bé als límits del què s’ha fet en la nostra societat i en la nostra pròpia vida. Aquesta experiència dels límits és el que ens entristeix. De manera que no hi ha contradiccions. Una cosa porta a l’altra. Com més creixem, tant mentalment com emocionalment, més gran és el dolor que experimentem. Busques intencionadament els conceptes arquetípics? ‘Fate’ és una pel·lícula sobre la cerca; ‘Abendland’, sobre la decadència; ‘Fallen’, sobre el sentiment de culpa i el suïcidi… No, no els busco. M’he orientat en una direcció determinada i estic en el meu camí. I, quan s’està en el camí, de vegades es troba alguna cosa. Escrius, filmes i dirigeixes les teves pel·lícules. Són tasques diferents per a tu o bé ho veus tot com una única feina, la de construir una pel·lícula? No divideixo el cinema en parts diferents i excloents entre elles. Tampoc no em divideixo jo mateix en parts diferents i excloents entre elles mateixes. Com a forma artística que és, el cinema és u i indivisible, de la mateixa manera que jo, com a persona, sóc u i indivisible. Aquestes coses diferents són, senzillament, aspectes diferents de l’expressió artística. Escriure un guió, dirigir, crear imatges, per a mi són una sola acció. Evidentment, les coses també es poden fer d’altres maneres. També és bonic ser director de fotografia en la pel·lícula d’un altre cineasta. Però practicar alhora diferents parts d’aquesta feina també és possible. Tot és possible.
Hm… En general, t’expresses recolzant-te en el pur poder de la imatge en moviment. Això fa que les teves pel·lícules siguin diferents de la majoria dels treballs fílmics contemporanis. Tanmateix, el tipus d’expressió i la teva actitud no són nous; de fet són bàsics, clàssics. Com pot ser que s’hagi perdut allò que és clàssic? Què més trobes a faltar, avui, en l’àmbit de la producció cinematogràfica? Com es pot recuperar, tot això? Hi ha moltes coses que són bàsiques per a l’art cinematogràfic,
però que ja no es fan servir habitualment. Jo no diria que s’han
perdut, senzillament que ja no formen part de la majoria de les pel·lícules
contemporànies. Encara hi ha persones que es dediquen a fer cinema
i que treballen d’una manera molt elaborada, amb els elements bàsics
de l’expressió fílmica. Pero aquesta gent pertany
a una espècie en extinció. Desembre de 2005
|